31 de jul. 2010

VOT D'ESTAT

Dono molta importància al meu dret de vot perquè és únic cada vegada que l’exercito, i és personal i intransferible. Me l’estimo i és escàs: no puc malbaratar-lo.

El meu vot no el regalo, té un preu, el preu del compromís de qui el rep. El polític a qui li faig confiança es deu a l’ideari que m’ensenya durant la campanya electoral i amb el qual ha de ser congruent. La pràctica ens dóna massa exemples d’incompliment i d’inconsistència, de gestos decebedors.

Ara mateix no sabria a qui votar i, si les coses no es defineixen millor a les properes eleccions, no podré votar a ningú. La culpa no serà meva sinó del producte polític que em mostraran, farcit com sempre de grans imprecisions i ambigüitats o, contràriament, de grans proclames que després esdevenen fum.

Perquè m’estimo el meu vot, i en sóc gelós, exigiré claredat en les opcions: no vull una cita a cegues amb qui m’ha de governar ni adulteris polítics. Tampoc no em pararé amb qui simplement m’ofereixi el “dret a decidir”. A decidir què, li preguntaré; que em digui abans l’objecte de la decisió...

Vivim en un país desorientat i desassossegat, perdut entre una Catalunya que no se sent espanyola i una altra insuficientment catalanista. Cal que algú l’orienti amb ideari i voluntat d’Estat, que convenci dels avantatges de ser lliures a qui no hi cregui. Aquest algú ha de tenir suficient solvència, coherència i seriositat; ser de bona fe en les intencions i murri en les actituds.

Un país que se sent Nació no pot deixar d’aspirar a ser Estat perquè no tingui mandataris vàlids que l’encarrilin. Ara per ara no veig ningú apte en l’horitzó dels partits que es fan i es desfan perquè compleixi aquesta missió, però ben segur que existeix, doncs Catalunya ha sabut mantenir els seus valors gràcies al concepte de la pròpia identitat, la constància i la persistència. Avui, més que mai, aquests valors s'han de defensar i enfortir, i el país no pot permetre's absències ni impotències, ni el mandat de polítics estèrils. A aquesta persona que no conec i ha d'arribar, i a tothom que em demani ser votat, els exigiré tot això i més, perquè m’estimo el meu país i el meu vot.

30 de jul. 2010

LA NAU DEL CORTE INGLÉS A LA BISBAL

Estic llegint l’informatiu municipal La Bisbal Avui, del mes de juliol de 2010, editat per l’Ajuntament de la Bisbal del Penedès. Parla de l’inici de les obres del polígon industrial, com a eina per dinamitzar l'ocupació laboral al municipi, en el marc d’una etapa de prosperitat gràcies principalment a la futura nau del Corte Inglés, que ha de ser la nau de distribució més gran de l’estat. Tindrà una superfície de 200.000 m2 i permetrà crear entre 500 i 700 llocs de treball un cop consolidat tot l’àmbit industrial.

Apostem perquè sigui d’aquesta manera, vull dir, que efectivament es generin els llocs de treball que diu el full informatiu i que no sigui una nau bàsicament robotitzada. Pel que fa a la preferència per treballar, agraïm que s’hagi signat un conveni amb l’empresa que prioritzi els empadronats i residents a la Bisbal. Però dit això, em pregunto, quan es diu “l’empresa” ¿és refereix al Corte Inglés o al promotor del polígon? Si examinem l'article 5.2 del conveni que cita el propi full informatiu, resulta que està subscrit amb la promotora Codelfe Penedès i fa referència a la contractació durant tot el desenvolupament de l’actuació, aquí entesa com l’execució del polígon, doncs difícilment el promotor es podria comprometre més enllà de les seves possibilitats. No és pas un retret, sinó l’ànim que tot estigui prou lligat, prou lligat amb qui realment ha de donar ocupació estable, és a dir, l’empresa del Corte Inglés i que no forma part del conveni.

També l’informatiu posa èmfasi en què la nau ocuparà 20 hectàrees, essent una font d'ingressos i el camí cap a la consolidació d’un model de creixement urbà sostenible. A una nau d’aquestes característiques podrem posar-li tots els adjectius megalòmans que vulguem, però no que sigui sostenible. L’ocupació del sòl suposa l’equivalent al terreny de joc de 25 camps de futbol com el del Barça, i provoca un fort impacte visual i paisatgístic per l’alçada admissible de fins a 25 metres, amb la finalitat de possibilitar l’emmagatzematge intel·ligent. Aquests atributs no són pas indicadors de sostenibilitat, paraula de moda però no sempre ben aplicada.

24 de jul. 2010

BARRERES A LA COMUNICACIÓ. EL CAS DE LA BISBAL

Les persones necessitem de la comunicació, tant per fer-nos veure o sentir, com perquè una altra persona es relacioni amb nosaltres. Si un vol comunicar-se per saber alguna cosa de l’altre, i aquest darrer no li correspon, no hi haurà hagut reciprocitat en la comunicació: serà una comunicació d’un sol sentit, un no-res receptiu.

Això succeeix quan un ajuntament no resol les peticions dels administrats, o fa cas omís de les queixes dels ciutadans, o fins i tot no contesta les interpel·lacions plantejades per l’oposició. Estarem d’acord en què alguna cosa no funciona bé quan sistemàticament es produeixen aquests fets.

Personalment prioritzo la comunicació directa, el contacte personal, amb els responsables de les àrees dels ajuntaments, siguin funcionaris o càrrecs electes. Posar traves a la comunicació verbal, que és la comunicació més genuïna, vulnera l’atenció deguda al veïnatge i afavoreix l’autisme municipal. Per contra, implica el distanciament dels mandataris locals que s’instal·len en inaccessibles torres de marfil.

El màxim exponent del desterrament dels ciutadans és posar barreres que impedeixen l'apropament a l'administració de l'anomenada Casa de la vila (¿no vol dir "la casa de tots" també a la Bisbal del Penedès?), més enllà del que es pot entendre com una organització de les visites. Col·locar barreres per aïllar els ciutadans és el pitjor menyspreu de la comunicació, i més encara de la comunicació que jo defenso; i obligar a qui travessi la barrera a què torni a enganxar el cordó que tanca el pas als altres constitueix un acte de servilisme i d'humiliació col·lectiva. Davant d'aquesta coerció, tots hauríem de ser aquell revoltat Espartac.

18 de jul. 2010

POLÍTICS I CAPACITAT

El sistema democràtic pel qual s’organitza la nostra societat implica que el poder i la sobirania resideixen en el poble, en el col·lectiu de ciutadans. Tothom, a priori, mitjançant eleccions, és susceptible d'elegir i participar directament en les institucions públiques, com a conseqüència que som lliures i iguals.

No cal procedir de determinada nissaga ni posseir capacitat econòmica per gaudir dels drets polítics constitucionalment reconeguts. Aquestes proclames, que són magnífiques a l’hora de predicar la igualtat o el dret de participació, tenen en la pràctica aspectes que poden pervertir l'accessibilitat als càrrecs electes.

El concepte de classe política. Els polítics, aquells que ens representen en les Corts, en el Parlament o en els diferents governs, s’autoanomenen -amb la nostra complaença- classe política. Aquí, ni que sigui en sentit figurat, hem introduït el concepte arcàic i destronat de classe, com si d’una elit o casta es tractés. D’alguna forma, els polítics professionals recuperen per a l'ocasió un atribut propi d'una nova aristocràcia, oblidant que són polítics circumstancials.

La capacitat de representació política. Un dels drets de la democràcia és poder participar directament en els poders públics, al marge de l'origen natural, social o econòmic de la persona. Permeteu-me, però, que introdueixi uns límits a aquesta declaració universalista: Per a governar hem de tenir capacitat, hem de ser aptes per a la tasca que volem exercir. No podem banalitzar la política, ni desprestigiar-la, ni fer-la decadent pel simple fet d'assumir que en democràcia tots som iguals. Si bé els drets són els mateixos, les capacitats són diferents de la mateixa manera que ho són les aptituds personals.

La democràcia no preveu mecanismes pels quals els més ben preparats sentin l'atracció per la política, entesa com la participació directa al servei del bé comú. En canvi, ofereix un reclam per encabir la mediocritat i la promoció individualista que no és altra cosa que el poder desproveït d'interès públic. El desencís de la societat afavoreix la desinhibició dels primers i suposa un cant de sirenes per als darrers.

Si busquem l'accés als càrrecs electius, ¿qui en controla la capacitat? La resposta és que, democràticament, ningú no ho controla; i, estructuralment, la selecció prèvia la fan els propis partits polítics, basant-se en la força de la convicció interna, les complicitats i, sovint, en la lluita visceral. Els electors després solament podrem elegir sobre les llistes tancades que ens posen a l'abast.

Llavors, hem de fer-nos aquestes reflexions: ¿Tots podem arribar a governar? Potencialment, sí. ¿Tots som vàlids per governar? Raonablement, no. A les llistes, ¿hi concorren només els aptes? Empíricament, a la vista està que no. Per tant, que ningú no s’estranyi de l’absentisme electoral si qui vol elegir cerca, sense trobar-lo, el govern dels millors, amb la justa i legítima aspiració de ser representat pels que més en sàpiguen, pels més savis, si se'm permet aquest concepte manllevat dels hel·lènics.

4 de jul. 2010

CICERÓ NO SERIA CONSTITUCIONAL

El concepte “poble de Catalunya” (art. 2.4 EAC) no ha tingut millor sort que l’admissió de Catalunya com a “nació”. Segons el Tribunal Constitucional, el poble català no és subjecte jurídic, sinó que està integrat dins el conjunt del poble espanyol, únic titular de la sobirania nacional.

Per aquesta interpretació, el poble espanyol existeix i té totes les potestats. D'aquest poble constitucional depèn la indivisibilitat o no de la nació espanyola. A l’inrevés, el poble català no pot entrar en competència amb el titular de la sobirania nacional. La part no pot contradir el tot.

Deia Ciceró que el populus no és un simple agregat humà, sinó una societat que se serveix del mateix dret comú, un dret en interès d’aquest poble. A més, considerava que el dret no s’havia de pactar. Ciceró, no per antic deixa de ser actual. Catalunya té un dret propi i diferenciat, anterior a la Constitució, no pactat amb ningú, ni concedit per l’estat espanyol ni pels seus predecessors reis castellans. Ans al contrari, les institucions van ser suprimides per les armes i els drets expressament derogats.

El poble espanyol, concebut com la suma de pobles de l’estat, i únic amb sobirania, s’ha estructurat artificialment, absorbint el català i despullant-lo de sobirania. S’oblida que els pobles i les nacions ho són pel seu caràcter i naturalesa, i no per allò escrit. La Constitució no és el nostre fonament. Per sobre d’ella proclamem la història, el dret, la llengua, la consciència de pertànyer a un poble, l’ànima de nació, i les ganes de ser catalans i seguir sent-ho. Per nosaltres, malgrat el que diguin els magistrats, el poble català existeix i és viu. Recuperar la sobirania també és un dret, un dret en sentit jurídic. Tornant a Ciceró, a la doctrina del constitucional, en quant adreçada al poble català, li manca l’eficàcia de ser útil, de servir a la comunitat.

3 de jul. 2010

D'UNA NACIÓ DE PREÀMBUL

El Tribunal Constitucional si ha permès que el terme “nació” continuï en el preàmbul de l’Estatut és perquè no té efectes normatius ni jurídics, però en cap cas ho admet en el corpus de l’articulat. De fet, ens permeten aquesta “gosadia” perquè qui defineix que som una nació en el preàmbul és el propi Parlament de Catalunya, de la mateixa manera que podria admetre el TC que ens autoanomenéssim macos, llestos, pinxos, o qualsevol altra floreta qualificativa.

Per això, des d’ara tranquil·lament puc dir que visc en una nació que no és l’espanyola, preàmbulament parlant.