Artesonraju, Perú
La roca avisa
amb un definitiu estrèpit
i es deixa anar
muntanya avall.
Per a aturar-la no tinc braços.
Per a esquivar-la no tinc cames.
Un crit desesperat no l’atemoriria.
Resar, ¿quina pregària faria que es
complís
la meva voluntat abans que Déu la
seva?
¿I quin esperançat refugi demanar-li
si jo sóc el pendent
i Ell és qui mou la roca,
feixuga com un tros de cel?
És temps de creure i prou.
De creure?
Sí, de creure:
Crec en la roca.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada