27 d’oct. 2018

ESCENA DE NIT














Amb la mirada
posada a l’infinit del sostre,
ella deixa escapar: Tu creus
que ens estimem encara?
Què hi faríem aquí,
junts ajaguts al llit, si no?,
el marit li respon, cap baix
contra els llençols.

Apagaren el llum
i arribà el sexe amb el guió de sempre:
curt, callat i mecànic.
Després,
girats desquena,
seguint el lent rellotge de la nit,
pensen que el sexe
és una forma d’estimar imperfecta.
O alegre, de plorar.




2 comentaris:

  1. M'agrada moltíssim aquest poema, Albert; crec que és com un mirall on ens podem veure reflectits si som prou valents per atrevir-nos a fer-hi una llambregada i suportar el que hi veiem...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Els miralls que dius, són universals. Gràcies, Galionar

      Elimina