18 d’abr. 2017

POR SI AL FINAL NO NOS VEMOS














Si me llamas, acudo.
O te acercas y así no vengo.
La distancia
de tu lugar se asoma
y, mirándome,
nada encuentra lejano.
Tal vez mi casa veas
tan a tocar de pie,
de piel, de mano,
como quien ya ha llegado;
acaso notes 
el rincón donde tiembla
la inconsistencia.

Porque insistes, aguardo.
Vuela entonces
hacia la corta rama
de mi nido.
Si deseares quedarte
piensa que el árbol
tiende a frágil
y raquítico,
y que el verano
puede resultar largo,
largo conmigo.

Cuando llames, igual no te abro.
Mi nido tiene
la medida del tedio.
Queda dicho
por si al final,
después de todo,
no nos vemos.


16 d’abr. 2017

NO TE DIRÉ...
















No te diré mar
si los ahogados navegan
un rumbo de algas a ciegas.

No te diré aire
si no habitas las bocas
que muerden la tierra.

No te diré árbol
si nunca has soñado
las raíces de la selva.

No te diré lluvia
si me mojas con la sed
de una lágrima inmensa.

No te diré pozo
si tu fondo suena igual
que una sala desierta.

No te diré fuego
si te espero en el corazón
y me recibes en la ceniza.

No te diré grito
si me asfixias la voz
cuando exclamo la pena.

No te diré muro
si el ángel del atardecer
se infiltra en cada grieta.

No te diré tiempo
si todos los instantes viven
dentro del que no regresa.

No te diré alma
si ignoras donde se esconden
la respuesta y la ausencia.

Os llamaré con el nombre
de aquello que me evocáis.
Con nuevos significados
y palabras más ciertas.




13 d’abr. 2017

NO ET DIRÉ...
















No et diré mar
si els ofegats naveguen
un rumb d’algues a cegues.

No et diré aire
si no habites les boques
que mosseguen la terra.

No et diré arbre
si mai no has somiat
les arrels de la selva.

No et diré pluja
si em mulles amb la set
d’una llàgrima immensa.

No et diré pou
si el teu fons sona igual
que una sala deserta.

No et diré foc
si t’espero en el cor
i tu em reps a la cendra.

No et diré crit
si m’escanyes la veu
quan exclamo la pena.

No et diré mur
si l’àngel del capvespre
s’infiltra en cada escletxa.

No et diré temps
si tots els instants viuen
dins del que no regressa.

No et diré ànima
si ignores on s’amaguen
la resposta i l’absència.

Us cridaré amb el nom
dallò que mevoqueu. 
Amb nous significats 
i paraules més certes.


10 d’abr. 2017

POEMA SENSE POESIA

(Fragments © A. Guasch, 2017)














Faig un poema sense poesia.
I no en tindrà. Es quedarà defora,
lluny d’aquí, en ningú, en cap lletra,
solament en les coses, les precises.

Endreço capses buides
que amb poesia no sabria omplir.
El dia és llum i duu clarors antigues.
Us puc donar matins
de dies que van ser d’ahir.
I també el meu desembre
de fred, del plor primer.
Però no em trobareu el març
perquè el vaig consumir
quan el temps no era meu,
quan nou mesos em feien un origen.

Poesia de març,
de dos, de sentiment en lluna plena.
Poesia de març,
per a arribar a paisatges de desembre.
Poesia de març,
de làngel que em guardava de labisme.

Avui només sé escriure
l’esquelet del poema
com un brancam ressec
amb estrofes i mètrica.


1 d’abr. 2017

EL FILL QUE NO TINDREM
















Perquè ens il·lusiona 
el fill que no tindrem,
el somiem feliç,
i bell, i generós,
fet del que de nosaltres resta avui:
d’esperit i carn viva 
sobrevivint les mútues absències.

Encara que allunyats
del llit on es despulla el sexe,
vestits de soledats i de distàncies
l’engendrem cada nit
i el matem cada dia en despertar.
És nostre i mai prou nostre,
com l’amor que la vida dóna i pren, 
com el consol que ens llepa les ferides
entre el cos i els llençols.
El fill que no tindrem
ens fa viure fins a l’albada.




25 de març 2017

COR D'ARBRE













Aquell cor tatuat
a la pell del nostre arbre
fent visible l’amor,
el sabríem trobar ara?

Trobar què?, em respon.
El bosc?
L’arbre?
El cor?
L’ahir dins de nosaltres?

I seguim vora el foc
deixant-t’hi caure estelles
d’una soca amb dos noms
que no intentem llegir.



21 de març 2017

RECEPTARI D'ABSÈNCIES


















Em puc introduir en un crit
abans de ser pronunciat.  

Puc beure del desert
apaivagant el fracàs de la set.

Puc sentir la nostàlgia
d’un temps que no vindrà.
Desfullar veritats
i mentir-me en veu baixa.

Puc intuir el tresor
inexplorat del teu paisatge
i envejar l’avidesa
de qui et coneix la pell oculta.

Puc subsistir si et tinc
en fragments fets d’instants,
en l’engruna partida,
en l’espai que cabria dins d’un pam,
en l’oasi d’aquest poema.

Però un neguit primitiu
—les mans buscant-te el cos—
em flagel·la tot jo d’absències.
Per això cada nit t’estimo,
i t’estimo estimant-me
fins al moll de l’instint.
Solitàriament procaç,
allibero un crit íntim
com si vingués de tu,
com si fos el plaer 
teu i meu
que ens esclata i traeix.


11 de març 2017

ENTRE ESPAIS DEL RECORD EM LLEVO
















Records de casa gran,
de cuina fumejant.

Em revé de vegades una veu
fent-se sentir com un antic alè:
Nen, lleva’t,
ja és a punt l’esmorzar!

I de fons, el dringar d’una cullera
remenant,
preludiant la intensa
xocolata desfeta.
Sovint prenia això, oi àvia?

Què joves érem tots, oi mare?
I quant de temps teníem pel davant
abans que comencéssim a plorar-nos!

Entre espais del record em llevo. 
Baixo escales que mai 
no havia trepitjat tan a les fosques.
Ara no saben dur-me
a cap veu, ni a les mans
que paraven aquella taula.

Ajudeu-me a arribar; torneu 
a cridar-me pel nom:
d’on vinc he desaprès
a moure’m dins de casa.




18 de febr. 2017

ESCRIT HAVENT LLEGIT EL POETA KEATS











Quin repte penetrar la fibra
d’una pàgina en blanc
per fer-hi créixer alguna cosa
semblant a la poètica!

Escrivint,
puc relliscar entre els versos,
perdre’m, tenir vertigen,
estimar, maleir i refer paraules
pagades amb la nàusea
que s’acaba incrustant contra les lletres.

Salva’m de tot plegat, oh Keats!

Perquè la teva por
no venia de les pàgines nues.
Les omplies amb versos inquiets,
florits i exuberants.
Sabies remuntar els poemes
com qui enfila les perles d’un collar.
No era la teva por, la meva, no.
Tu temies
que et sorprengués la mort
abans de ser prou tu, abans
de recollir amb la ploma la bellesa.
Perseguies el propi mite,
la romàntica i noble dèria.

No vas entrar a la tomba cap poema
i a fora un llorer tendre et guarda.
Salut, etern lirisme!
Mai no podré seguir-te els passos;
només et sé guanyar en la dubtosa
carrera que premia el temps viscut.

Però jo puc llegir els teus poemes,
saber-te, i amb els dits tocar on jeus.
Puc trepitjar els paisatges i tants prats
que per tu reconec, i ens els donem,
i al teu nom torno a trepitjar.
Alço per tu la copa i et manllevo
l’èxtasi d’aquell brindis cap el mite:
«¡Somriu entre les ombres, Keats,
perquè és això la fama!»


3 de febr. 2017

ANATOMIA

 










Doneu-me un cop de mà,
esmolat i precís,
semblant al ganivet
que talla el nom del dia,
a mitjanit.

I que penetri
el fruit d’aquest poema.
Endins, fins al pinyol.

Traieu-ne la substància,
el cor,
el verb,
el símbol,
la rima agrumollada,
el sentiment
que amb un escàs lirisme
madura a les entranyes.

Sigueu benèvols
si l’esquerpa metàfora
no us traspua la pell:
a vegades la tinta 
sespesseix. 

Després,
tot destriat,
quedeu-vos amb la polpa.
A mi m’agrada més
la part dura dels versos:
allà on guerreja el corc.