31 de des. 2017

CRUÏLLA












Tothom travessa una cruïlla
abans d’arribar a casa. 
Acostuma a tenir
les llambordes gastades i esmolades
com qui vol ensenyar 
per on ja hem caminat.
Subtilment ens proposa canviar
de carrer, perdre’ns, no ser el pòsit
de nosaltres mateixos,
fer-nos d’un altre o de ningú, i seguir
fins que cap dels vells ulls no pugui veure’ns. 

Però tornem a casa per quedar-nos-hi.
És la perfecta combinació
de covardia, de trinxera,
de l’amor que es resigna sense un lloc.
Només veiem a la cruïlla,
previsible i banal, buit d’èpica,
el trajecte de sempre.



23 de des. 2017

POEMA DINS L’HIVERN















Vés a l’armari vell
on s’hi guarda la roba antiga
que ara només serveix per abrigar
el fred continu de la golfa.
A la butxaca interior
d’una peça d’hivern
trobaràs un poema començat
en un full doblegat tantes vegades
com vegades es plega la impotència.
Has de continuar-lo.
Torna a quan escrivint, et despullaves.
Salva’l. Que el sentiment no mori
amb la descolorida lletra,
perdut en la ferida de la tela
o estès entre els papers cridats pel foc.
O encara molt pitjor:
que algú te’l trobi i descobreixi
que tot estava a punt dins teu,
tot menys saber-l’hi dir.
No esperis que la llàstima
t’arribi del demà. Acaba’l, doncs.
Només t’hi falta posar el nom.
Raons de primavera
per llegir-les 
amb la veu de l’hivern.



10 de des. 2017

NO TOT ÉS ASCENDENT















No tot és ascendent ni cíclic.

Un dia veus que certes coses,
de per si ben escasses,
es fan irrepetibles,
que tenen mal remei
perquè siguin salvades.

Caldrà que aprengui a suportar
l’enyorança d’haver-nos
pres i donat, ara sense tornada.
Renunciaré al bram del mar
i a les seves metàfores.
Adoptaré les formes
contingudes de l’aigua
d’abans que arribi als llavis.
Aigua per a la set d’uns llavis sols.
Definitivament,
aigua suau, monacal.

Ja tot és descendent conjunció.