21 de maig 2017

EL NEN QUE EM SALVA


  
I s’obrirà la porta.
Trencarà el meu silenci
un grinyol de frontisses
substituint paraules
que mai no vaig pronunciar.

Em retindreu la imatge
com de fulla marcida
de quan la branca es torça
i baixa a la substància
que libarà l’arrel.

No m’heu de recordar així.
Sapigueu que per dins
amb veu dòcil em crida,
i sobretot em salva,
el nen que porto encara.


13 de maig 2017

NÚMEROS SOBRE UN MAPA













Xifres:
Un milió de nascuts
dels ventres de la fam estan
en situació de pobresa severa,
consentida, assumida, geogràfica.
Les dades vaticinen que el noranta per mil
viurà el temps necessari per entrar a l’estadística
dels que toca morir dins el primer any.
Al mapa, la quadrícula del lloc
on els nounats arriben,
ploren i se’n van.
Cap àngel.
Números.


9 de maig 2017

VERITATS INTERIORS












Els secrets són tinguts per veritats.
Ningú no amaga res que sigui fals.
Per això que darrere d’una porta 
volgudament tancada,
tossudament inaccessible,
només hi trobarem 
l’hermetisme de la certesa.

Des de sempre que calles. Temo
el teu silenci més que les paraules.
Elles poden mentir, però un secret
es guarda perquè sigui estricte.
Un dia me’l revelaràs.

Quan arribis, la teva clau
farà el mateix soroll que la tragèdia.
Entrarem per la porta i tot serà
tal com m’havia figurat:
absolutament buit,
immensament real.


30 d’abr. 2017

OCELL D'INFANTESA













Jo tenia pocs anys
i un puput coronava
la carena del vell
casalot del davant.
La primavera el duia.
Es plantava
orgullós
de ploma, cresta i bec
al límit de l’aresta.
El seu cant insistent,
repetitiu, monòton,
venia a ser el diàleg
cadenciós
dels nostres dies.

Però una primavera
va deixar de venir.
I no tornà en cap altra.
Res ni ningú
que li prengués
el lloc.
La soledat
té nom de teulat buit
anunciant la mort.
Em vaig fer gran
de cop.






28 d’abr. 2017

PAISAJES FRENTE AL BALCÓN














Nunca estuve en ninguna parte.
Sin embargo,
hoy los paisajes surgen,
viajan, vienen a verme,
se suceden.

Paisajes verdes
y de verdes sin nombre.
Paisajes duros
y suaves arenales.
Paisajes y ecos
perdidos en un éxodo, 

Frente al balcón, 
mostrándose, 
los que plantan raíces
en el Edén primero;

los de ensueño de cuando
me creía despierto;

los que añoran fulgores
en la verdad del ciego;

los abruptos con cumbres
que descienden el miedo;

los descubiertos por
locos aventureros;

los escondidos prestos
para amar en secreto;

los sumergidos dentro
del grito de los peces;

los desnudos que siempre
se visten de desierto.

los falsos naturales
que nada tienen cierto;

los jardines salvados
del beso de la ortiga;

los que Dios quiso un día
y se desdijo luego;

y, por fin, mi vacío
paisaje sin encuentro.

Salir,
arrimarse al balcón,
es el fácil capricho
de quien tiene accesible
el amplio mirador del cielo.
Dentro de lo que cabe,
un privilegio. 

18 d’abr. 2017

POR SI AL FINAL NO NOS VEMOS














Si me llamas, acudo.
O te acercas y así no vengo.
La distancia
de tu lugar se asoma
y, mirándome,
nada encuentra lejano.
Tal vez mi casa veas
tan a tocar de pie,
de piel, de mano,
como quien ya ha llegado;
acaso notes 
el rincón donde tiembla
la inconsistencia.

Porque insistes, aguardo.
Vuela entonces
hacia la corta rama
de mi nido.
Si deseares quedarte
piensa que el árbol
tiende a frágil
y raquítico,
y que el verano
puede resultar largo,
largo conmigo.

Cuando llames, igual no te abro.
Mi nido tiene
la medida del tedio.
Queda dicho
por si al final,
después de todo,
no nos vemos.


16 d’abr. 2017

NO TE DIRÉ...
















No te diré mar
si los ahogados navegan
un rumbo de algas a ciegas.

No te diré aire
si no habitas las bocas
que muerden la tierra.

No te diré árbol
si nunca has soñado
las raíces de la selva.

No te diré lluvia
si me mojas con la sed
de una lágrima inmensa.

No te diré pozo
si tu fondo suena igual
que una sala desierta.

No te diré fuego
si te espero en el corazón
y me recibes en la ceniza.

No te diré grito
si me asfixias la voz
cuando exclamo la pena.

No te diré muro
si el ángel del atardecer
se infiltra en cada grieta.

No te diré tiempo
si todos los instantes viven
dentro del que no regresa.

No te diré alma
si ignoras donde se esconden
la respuesta y la ausencia.

Os llamaré con el nombre
de aquello que me evocáis.
Con nuevos significados
y palabras más ciertas.




13 d’abr. 2017

NO ET DIRÉ...
















No et diré mar
si els ofegats naveguen
un rumb d’algues a cegues.

No et diré aire
si no habites les boques
que mosseguen la terra.

No et diré arbre
si mai no has somiat
les arrels de la selva.

No et diré pluja
si em mulles amb la set
d’una llàgrima immensa.

No et diré pou
si el teu fons sona igual
que una sala deserta.

No et diré foc
si t’espero en el cor
i tu em reps a la cendra.

No et diré crit
si m’escanyes la veu
quan exclamo la pena.

No et diré mur
si l’àngel del capvespre
s’infiltra en cada escletxa.

No et diré temps
si tots els instants viuen
dins del que no regressa.

No et diré ànima
si ignores on s’amaguen
la resposta i l’absència.

Us cridaré amb el nom
dallò que mevoqueu. 
Amb nous significats 
i paraules més certes.


10 d’abr. 2017

POEMA SENSE POESIA

(Fragments © A. Guasch, 2017)














Faig un poema sense poesia.
I no en tindrà. Es quedarà defora,
lluny d’aquí, en ningú, en cap lletra,
solament en les coses, les precises.

Endreço capses buides
que amb poesia no sabria omplir.
El dia és llum i duu clarors antigues.
Us puc donar matins
de dies que van ser d’ahir.
I també el meu desembre
de fred, del plor primer.
Però no em trobareu el març
perquè el vaig consumir
quan el temps no era meu,
quan nou mesos em feien un origen.

Poesia de març,
de dos, de sentiment en lluna plena.
Poesia de març,
per a arribar a paisatges de desembre.
Poesia de març,
de làngel que em guardava de labisme.

Avui només sé escriure
l’esquelet del poema
com un brancam ressec
amb estrofes i mètrica.