4 de des. 2016

UN RELLOTGE POT PERDRE LES AGULLES













Un rellotge pot perdre les agulles
i un home descobrir,
malgrat l’esfera en blanc, malgrat
enganyar-se en el compte de les hores,
que encara el temps s’escola
cap a leixut sorral. 

He tancat la finestra
quan el sol s’enlairava   
en el darrer migdia.
El gerro disfressat amb flors de plàstic
menteix una perenne primavera;
ja no trepitjaré 
les fulles decadents de la tardor.
Portes endins, aturo les paraules
i emmudeixo el batent de l’aigua
perquè la pluja soni
només en algun lloc, ben lluny d’aquí.
Tot romandrà quiet, com l’aire
de l’ampolla envellint al soterrani.

Sóc jo i el meu succés:
l’home reclòs que duu
les busques del rellotge
clavades a l’esquena.
Les agulles mai no perdonen.


19 de nov. 2016

TREN D'ABANS D'HORA













Benvolguts, escolteu-me: 
De seguida emprendré
l’inconegut viatge.
Pocs detalls en conec, 
com ara que la pluja
no afectarà la ruta,
i que em puc refiar
—inclús de nit i a ulls clucs—
d’un guia ja avesat
als camins de la meva
futura, inexplorada,
i erma geografia. 
I si algú no sé veure
fent l’adéu a l’andana,
no patiu pel que jo
pensi des del vagó;
el meu tren és d’aquells
que surten abans d’hora 
per molt que us afanyeu. 

Però voldré aturar-me,
alentint l’arribada,
a una estació clara
de volta il·luminada.
Porteu-m’hi la maleta
amb les coses de sempre:
he pres cuitadament 
només el temps viscut.

Aniré consumint
la fe dins una llàntia;
i per creure, vull creure,
que hi ha una altra parada.

31 d’oct. 2016

ORÍGENS

Landscape, Albert Guasch



















Ara mateix algú podria
estar pensant aquestes coses.
Potser com jo escrivint-les
damunt l’última arrel
d’on vam aprendre a créixer
abans de qualsevol intent
d’asfalt i formigó.
¿A qui no li han plantat una ciutat
en el jardí de la memòria?
¿Qui no duu en la nostàlgia
paisatges degollats? 
És possible que algú
encara guardi fulles seques
dels seus arbres, semblants als meus.
Tots les teníem verdes.
Compartírem l’origen
d’un lloc determinat. 


16 d’oct. 2016

INTERIOR AMB ETIQUETA













Dreta, damunt la taula,
ets el reclam indefugible, 
la temptació estilitzada
vestida d’etiqueta,
la mesura despòtica
del meu desig, oh ampolla.

Et tinc, et miro, m’apodero
del teu interior.
Copa a copa t’eixugo l’ànima
de minvant horitzó.
Amb consol de licor m’enlaires
i aleshores em sento vencedor
del nostre repte etílic.
Em fas savi en les lletres,
i prolífic, i agosarat en tot,
pletòricament immortal.

Hi ha vegades també
que quan et prenc em perdo,
caic i caic i em domines.
Recordes aquests dies més que jo:
des del teu cos de vidre em guanyes,
transparent i ben nua.


23 d’ag. 2016

VARIACIONS PER A UN INSTANT
















He sentit un cop sec.
Aquí, i ara mateix.
Tanco els ulls en l’instant
que em disputo preguntes
com aquell que li cal
el triomf de l’engany
per retardar el després.

Què em colpeja els sentits?
D’on ve? De què és senyal?

Si hagués estat un tro,
del llamp i de la pluja
portaria l’assot.

Si una copa trencada,
als peus tindria els vidres
de licors i esperances.

Si es tractés d’un desig
esquinçat contra el vent,
duria sang als dits.

Si aquell que vaig ferir
es deixés anar mort,
sentiria: Assassí!

Si un huracà batés
l’última de les portes,
aprendria a dir amén.

No és cap d’aquestes coses,
o són totes en una:
el cop sec, descarnat
de la més vulgar, dura,  
rígida, cantelluda,
decadent i absoluta
pedra, d’entre les pedres
que un arrossega abans
d’exclamar un crit ingràvid
a tocar del barranc.


17 d’ag. 2016

MÉS ENLLÀ DE LES FLORS
















Llegiràs l’epitafi:
«Un pom de flors separa
el record de l’oblit.»
Però tu no me’n portis;
mai no hauré estat aquí.
Vaig quedar-me en els versos
de l’amor que escrivírem
calladament de nit,
al lluny i a quatre mans.

I ja no en sé sortir.


3 d’ag. 2016

CARTES SENSE REBRE (TANKES)














             I
Guardo una carta
de quan podia dir-te
que t’estimava.
Mai no vaig enviar-la
tement el teu silenci.
              
            II
¿Vas contestar-me
de seguida la carta?
Ara és inútil
refer-nos de l’absència:
no shi val cap resposta.

           III
La guerra esquinça
les cartes que s’escriuen
en la batalla.
Un instant papallones,
abans de caure mortes.

            IV
Ens escrivíem
cartes d’amor romàntiques.
Però la vida
té la pròpia lletra
i no ha sabut llegir-nos.

            V
Tanco una carta
amb més valor que mèrit.
La llum s'acaba...
El vent d’un cop de porta
dirà el moment d’obrir-la.