Jo tinc un bosc perdut
i un altre de clavat com una estella
a la punta dels dits.
Aquell va existir en l’aire
retingut i innocent d’escoltar un
conte.
Fa molt de temps hi havia, ens explicaven,
on res no era impossible, la tragèdia
venia dibuixada,
i tots érem feliços
Fa molt de temps hi havia, ens explicaven,
on res no era impossible, la tragèdia
venia dibuixada,
i tots érem feliços
quan vencíem el llop.
Però els contes falsegen el
dolor,
la sang, la pietat;
no són més que mentides
no són més que mentides
per endolcir la mort.
L’altre bosc se m’endinsa
carn avall de les ungles.
Duu la por de la nit, la veritat
temuda de la crida de la lluna
mentre el pecat udola
i em trasbalsa els ullals.
No hi busqueu la infantesa,
perquè s’ha fos com l’aigua dins la
gola.
Passeu de llarg; és l’hora
en què la bèstia escriu
el desenllaç fidel,
cruel, definitiu,
cruel, definitiu,
fet d’abatuda vida.
Serà directe al coll, lluny de metàfores
—sempre els llops fem això—;
i entrat en el moment
de l’epíleg salvatge
de l’epíleg salvatge
aniré desfilant
la penyora vermella
—ai noia, tu i el teu nom—
sense retorn.
No us cregueu cap dels contes,
i menys el seu final.