27 de jul. 2014

ACRÒPOLIS















Sopem a la terrassa,
amb vistes a l’Acròpolis.
Els llums i la distància ens amaguen
les esquerdes dels murs.
Un estigma hi penetra,
com en el nostre amor:
l’àcid pòsit del temps
que fendeix les columnes.

Callem, perquè el silenci
és el refugi on aïllem el passat;
és la treva que ens salva
de no lluitar-nos ara, ni demà.

Del no-res em pregunta:
Ens queda amor, encara?
I un calfred de punyal
viatja per l’esquena.
Queda el que som nosaltres;
no li diguem cap nom,
responc, mentre segueixo 
repassant les ruïnes
i buscant en el fris uns altres ulls,
llunyans, per aguantar-ne la mirada.

No li direm cap nom,
però sabem que mai
no ens estimarem prou.
On la ciutat s’enfonsa no hi ha amor:
resta només el plany
compassiu de les pedres. 


5 de jul. 2014

SECRETS



Vam dir que no tindríem
secrets entre nosaltres.
Que transparents seríem, com el vidre;
com l’aigua, tu reblares.
Però tothom menteix, inclús el temps,
perquè amaga el futur i mai no explica 
el demà de les flors, el testimoni
del que en dèiem amor.
El dia que et calgué una pregunta,
jo bevia una altra aigua.