29 de juny 2014

(DES)RECORDANT















Sempre vaig creure, pare, que vivies
resseguint el passat.
Et brillaven els ulls amb els records
d’allò que en feies èpica:
la guerra, devorant-te la infància,
les gestes de la mili, l’esforç de sol a sol
que esculpeix a les mans la duresa espartana.
Però un dia al mirall
t’hi reflectires com un rostre inconegut.
Ja no sabies veure’t tu. Ningú.
Vas desaprendre-ho tot, menys el teu nom.
Cap altra malaltia no podia
en tu ser tan cruel. Sense memòria, 
assajaves la mort.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada