14 de gen. 2013

HORES COLLIDES (TANKES)
















         I
La melangia,
o intentar ésser poeta,
vessar de l'ànima
versos en blanc i negre;
les llàgrimes, vermelles.

        II
Al jardí torno
de quan érem feliços.
Tu i jo, per sempre,
vam dir. Però els teus llavis
ja no tenen paisatge.

        III
Si em preguntessin
què voldria emportar-me
a l’erm exili,
diria: la trobada
primera, on tot comença.

        IV
Damunt jo ploro
de llàgrimes antigues,
esmorteïdes
entre els porus dels marbres
fins que un plany les revifa.

        V
El nom em crida
algú, rere la porta
del meu capvespre.
Faig l’adormit i resto
en un mortal silenci.

        VI            
Si el temps poguéssim
guardar, tot jo seria
infant encara.
A l’equipatge porto,
morta, la innocència.

        VII
Llaura el camp. Sembra.
Vetlla perquè la pluja
venci l’ortiga.
Sigues arrel i espiga,
i després, foc, pa i cendra.

        VIII
Ja sona l’hora
de mitjanit. Escolto
sis campanades
fugisseres pel dia;
sis més, se’m queden dintre.

        IX
Quan el rellotge
hagi acabat les hores
deixaré caure,
de les mans, paper i tinta,
i les paraules balbes.

        X
L’últim poema
serà una plana escrita
en blanc, tan buida,
fràgil i entenedora
com la ploma que vola.