30 de des. 2012

PANORAMA CLOS

 

En l’antic
panorama del cel teu i l’ombra meva
s’esvaí
l’arc que ens duia al nostre iris.

Buit del crit,
ni em desvetllo trucant-me
a la porta corseca
d’on no visc.

Esdevinc
la sal que eixuga l’aigua,
el fibló dins l’eruga,
del jardí.

Cauen fils
del teler de paraules,
mentre es fon la memòria
en degotís.

Faig camí
pels confins de la casa
esquinçant cada mapa
i el destí.

Ve la nit
a recordar-me absències.
Per les llàgrimes baixen
querubins. 

15 de des. 2012

ORACLES













Quan va perdre el camí de l’esperança,
va entendre que el no-res fa de sendera,
que el futur guarda un lloc, encara que només
estigui escrit per una sola cara.

Llavors esquinçà el nord i tots els vents,
i a l’oracle del riu va llançar flors silvestres
com qui tira a la font la maleïda
i entelada moneda del desig.

A peu nu, just on l’aigua aprèn a fer miracles,
l’home, ira i delit, es desvivia
per reprendre els camins que jeuen ofegats
al dessota de joncs i de falgueres:
inútilment, la ruta de les nimfes.

Cap al sud dels crepuscles
hi ha meandres immòbils que perderen el mar,
i troncs en la ribera, mig arrel, mig naufragi.

Remuntà per l’eixorca ossamenta d’un arbre;
com un ocell inquiet, resseguí cada branca.
Va entendre que el no-res fa de sendera,
una sendera esparsa, de blaus encoixinats,
terriblement immensa i generosa.          
I a l’oracle del cel 
                              va llançar el seu vol: 
                              aquest, el meu.